Vermut poètic amb Míriam Cano i Esteve Plantada

Recital poètic a càrrec de Míriam Cano i Esteve Plantada, al pati de la General Store and Coffee. Organitzat per la Llibreria Papasseit i LaBreu Edicions.

Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) és poeta, escriptora, periodista i Llicenciada en Humanitats. Ha publicat tres poemaris, «Buntsandstein» (Viena, 2013, Premi Martí Dot 2012), «Ancoratge» (Terrícola, 2016) i «Vermell de Rússia» (LaBreu Edicions, 2020), i el conte «La Comuna de París» dins el volum conjunt «Cremen Cels» (LaBreu, 2017), amb Martí Sales i Antònia Vicens. Ha traduït al català a Emily Dickinson (Edicions Poncianes, 2017) i «Cartes a un amic alemany», d’Albert Camus (Lleonard Muntaner, 2019). Col·labora en diversos mitjans catalans com a periodista literària i forma part del Claustre de l’Escola Bloom.

«Vermell de Rússia» és un color de pintallavis, el mateix que a l’autora li va servir com a pintura de guerra mentre escrivia la trentena de poemes que conformen el recull que porta aquest nom. Al seu tercer poemari, Míriam Cano explora les contradiccions i la necessitat de coratge, temes recurrents de l’univers literari personal de l’autora, que en aquest nou volum adquireixen un significat més madurat.

«Vermell de Rússia» ha estat considerat el millor llibre de poesia catalana de l’any 2020 segons una enquesta feta per La Vanguardia a diferents llibreters.

Esteve Plantada (Granollers, 1979) és poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor del Màster de Periodisme Literari de la UAB i del Laboratori de Lletres. Ha publicat els poemaris «A l’ombra dels violins» (La Magrana, 1997), «Fosca Límit» (AdiA, 2015), «Big Bang Llàtzer» (Lleonard Muntaner, 2016, Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom) i «Troncal» (LaBreu, 2020). Ha estat inclòs en diverses antologies i ha participat en festivals poètics a escala internacional. Ha estat un dels editors suïcides d’Edicions Terrícola, part del cicle Versos Lliures i teclista d’Els Nens Eutròfics, grup de pop irònic amb Josep Pedrals.

A «Troncal» Plantada escampa un trencadís d’anhels i una sedimentació d’expectatives, personals i col·lectives. Els seus versos interpel·len el caos on ens ha tocat viure, i converteixen en llenguatge un cicle infinit d’imatges, intuïcions i tossuderia vital en una incertesa plena d’esperança, en el Nosaltres.