L'altre UBIC. Migracions del cos fragmentat

Exposició que explora, des de l'art contemporani, la identitat de gènere, però també altres mirades cap a la transformació del cos i el que ens fa visibles socialment -i ens defineix i categoritza-. També es volen replantejar les actituds que van associades a aquests rols predeterminats i, d’una manera més abstracta, les infinites possibilitats de pensar-nos. La mostra vol explorar també l’enyorança de la corporalitat de l’altre en un món cada vegada més virtual.

"L'altre UBIC. Migracions del cos fragmentat" reflexiona sobre el context actual d’hiperconnectivitat en el qual vivim cada vegada més pendents de les xarxes i el paradoxal efecte d’isolament que això provoca. Aquest aïllament –feixuc i inquietant- ens fa remetre al propi jo, tant en el pla psíquic com en el físic. El cos esdevé llavors un territori de recerca on reconeixem els altres que ens habiten i emergeix el desig de mostrar-nos com aquest altre ubic, alimentat per les possibilitats infinites que ofereixen les xarxes. 

Seguint aquestes reflexions l'exposició planteja qüestions sobre identitat, ja sigui en l'aspecte dels cossos, les orientacions sexuals, el gènere amb el qual ens identifiquem o les actituds socials i dubtes existencials als quals ens enfrontem en l'exercici diari de pensar-nos i suportar-nos tal com ens han/hem definit socialment. La majoria dels artistes realitzen aquestes migracions des de la pròpia experiència i es tradueixen sovint en accions subversives que posen en qüestió els atributs que els defineixen socialment, i que en molts casos els generen inquietud o angoixa.

Hi participen els artistes: Teemu Mäki, Mengwen Cao, Isa Fontbona, Francesca Steele, Itziar Okariz, Ricardo Muñoz Jordi Otix i Amanda Araujo i Nataly Prada Elejalde. Tots ells es plantegen qüestions sobre identitat, ja sigui en l’aspecte dels cossos, les orientacions sexuals, el gènere amb el qual ens identifiquem o les actituds socials i els dubtes existencials als quals ens enfrontem en l’exercici diari de pensar-nos i suportar-nos tal com ens han/hem definit socialment.

La majoria ho fan des de la seva experiència. Tots ells exploren fronteres entre el que és íntim i el que és social, i s’aventuren a exposar públicament les transformacions a què se sotmeten, amb un clar desig d’extimitat.Un desig que es tradueix com un acte de validació que va més enllà de l’àmbit privat per esdevenir una negociació social de la pròpia identitat, perquè el que és íntim està alhora fortament constret pel que és social, i només des del que és social aquesta intimitat pot fer reals les fantasies que imagina.