"Ser arbre", de Josep Morral

L’artista manresà Josep Morral ens mostra les seves darreres creacions. Es tracta d’obres que combinen elements naturals amb la pintura acrílica i la imatge digital. Morral ens endinsa en el seu univers on els elements del llenguatge visual prenen vida pròpia amb la intenció de mostrar els nostres vincles amb la natura. En les seves obres es fa patent el valor dels arbres en el fràgil equilibri de la vida, així com la profunda unitat que hi ha entre nosaltres i la natura. En paraules seves “L’art és a l’interior de l’arbre. Per les clivelles de l’escorça vessa pintura com si fos saba, i esdevé l’energia que fa moure l’artista. La natura és art en estat pur.”

Josep Morral: natura anímica.

Josep Morral, explorador del món i creador d’imatges, ens presenta en aquesta gran exposició al Centre Cultural el Casino de Manresa una mirada poètica al nostre entorn i a dins de nosaltres mateixos reflectida en obres que s’apropen a una mena de poesia visual, sensitiva i subtil en la qual conjumina elements naturals i artificials.

Natura i cultura conviuen en perfecta simbiosi;  instint creatiu, emoció i sentiment en acurat equilibri amb la vessant racional. 

Procés creatiu i factors essencials

La motivació inicial, el motor d'arrencada del procés creatiu d’aquest autor sorgeix d’un estat emocional, o de la immersió en un entorn real o imaginari, tal vegada oníric, ja que de fet també intervenen de manera decisiva la intuïció i l'inconscient. L'objectiu de l’artista consisteix en fer visible quelcom  intangible que sura en la seva ment des de l’auto-exigència de l’autenticitat.

Realisme, híper-realisme  i abstracció coexisteixen en el seu llenguatge, dominat per tènues formes orgàniques, biològiques  – que algun cop ens recorden Mir–  . Els escassos elements són distribuïts lliurement, intuïtivament, en la superfície de el quadre, ocupant l'espai sense mai saturar-lo, deixant-lo respirar. Es tracta de composicions senzilles, impregnades d’una harmonia musical que reflecteix  calma i inquietud ensems. No hi ha perspectiva ni espai, el fons queda indefinit.  La matèria, sobre un suport de fusta,  paper o tela,  és escassa, les textures (fregats, rascats, regalims...) subtils.  Destaca en la majoria de les obres una especial netedat, claror i nitidesa.

Com a catedràtic de dibuix, tasca pedagògica  a la que ha dedicat tants anys,  el traç, especialment el més net i senzill, el fet a llapis, juga en el seu quefer un paper molt rellevant, com a definidor àgil d’un realisme irreal. Tot i la potència des seus dibuixos monocroms, del gris del grafit, que al meu parer és l’element més destacat i definidor de l’artista, Morral considera el color com l’element fonamental ; de fet, confessa,  és allò que el va seduir i subjugar, allò que el va empènyer envers la pintura amb una força ineludible. Es el seu un color mai estrident, alhora viu, alegre i suau. Es manifesta  sovint en taques sinuoses, evanescents, lliures. Sempre impera la transparència i la lleugeresa a les seves obres. Al costat del dibuix i del color, també la llum ha anat perfilant-se  i destacant com un factor essencial en algunes peces  (Fulles de llum, Buscant la llum, Xarxes 2...) resoltes mitjançant reeixits manejos digitals.

Ric en recursos fruit d’una experimentació i recerca constant, la seva inquietud en aquest sentit l’ha conduit a diverses hibridacions tècniques que arriben  fins la imatge digital manipulada i hibridada amb dibuixos previs i a la intervenció efímera en el paisatge. En les obres que ens presenta trobem  una freqüent   incorporació de  petits elements vegetals (fulles, tiges, branquillons...)  En algunes peces s’estableix una dialèctica natura/pintura sovint prou interessant des de diversos enfocaments:  la pintura s’independitza del suport i esdevé una pell que s’hi superposa o embolcalla altres elements,   o bé esdevé suport, superfície i obra plenament autònoma tot suggerint siluetes del mon vegetal, en altres casos juga amb la mimesi del model natural.

Identificació amb la natura

En pocs artistes ens és tan evident que estem davant no d’una peça més o menys bonica, agradosa o decorativa , sino d’un fragment de pensament, un bri d’ànima, una immersió vital.  La natura, i en concret el mon vegetal,  és la seva passió, és quelcom que demana pas en l’existència quotidiana, tant sovint rutinària, eixuta i erma. No és una mera temàtica, Morral  creu que la natura es art en estat pur, per això no pinta paisatge. Pinta un arbre, un fragment d’arbre, una branca... la seva és una natura interioritzada,  sentida, filtrada través del sedàs de la seva sensibilitat. Una natura, d’altra banda,  humanitzada, perquè l’ésser humà  es fon amb ella en una mena d’hibridació o simbiosi repetidament reflectida en les seves obres – algunes tridimensionals i amb llum incorporada– on estableix paral·lelismes  entre les formes  en xarxa i fractals de la natura amb les empremtes digitals, els axons neuronals, el propi cervell ...

Morral exalça el petit miracle de la gebra , la rosada,  l’eclosió d’una llavor, la florescència, la  fecunditat,  però també s’endinsa en  la melangia de la tardor. Indaga en fets com la metamorfosi  de la flor marcida que esdevé humus i nodreix la terra tot generant la renovació de la vida vegetal  en un cicle sense fi. Reflexiona sobre la fragilitat, aquesta vulnerabilitat aquest inexorable fi , del cicle biològic, tan breu i efímer en el cas de la flor, però tan llarg en el cas dels arbres mil·lenaris que ens sobreviuen generació rere generació amb la seva energia quasi sobrenatural .

Però no tot és positiu,  tota aquesta vida, aquesta energia, es  vulnerable als efectes devastadors de l’home (incendis, tales salvatges, contaminació...).  Al darrere hi ha un neguit  i una identificació de caire personal, íntima. Ell se sent part d’aquest natura, per això esdevé arbre d’una manera gairebé mística, així ho expressa en diversos poemes, fins i tot  dins de la mateixa pintura, de l’escorça dels arbres que pinta, i per això sent com a pròpia  la desforestació , la desertització, la desaparició d’espècies..., la instal·lació a l’espai principal de l’exposició d’aquest esplèndid “bosc “ d’espècies botàniques en perill d’extinció, treballats a llapis sobre tela de cotó que semblen plorar sang, és prou palesa en aquest sentit.

L’obra en conjunt de Josep morral se’ns manifesta com una mena de panteisme líric, vital, introspectiu. Ens expressa que som part de l’univers i que d’alguna manera l’univers és dins nosaltres. A  partir del microcosmos del detall minúscul, ell sent, percep i ens transmet l’experiència del seu propi cosmos, el batec d’aquesta natura anímica i humanitzada.

Raquel Medina de Vargas

Dra. en Història de l’Art

Crític de ACCA-AICA