Resultats de la cerca

A càrrec de Jordi Amat, filòleg i escriptor. Dirigeix l’espai de pensament El Món de Demà. L’any 1980 Jordi Pujol va ser nomenat president de la Generalitat. Era un polític que havia meditat sobre la noció del poder –en l’estela del que havia dit Vicens Vives sobre l’aptitud dels catalans pel poder– i que va endegar una acció ambiciosa per conquerir-lo –incloent la creació d’un quart poder: TV3.

A càrrec de Núria Sara Miras, professora de Filosofia a la UB i codirectora del Festival de Filosofia Barcelona Pensa. Reflexionarem sobre el concepte de poder i autoritat en la filosofia contemporània a partir del pensament de filòsofs de referència com son Max Weber, Hannah Arendt i Mary Parker Follett.

A càrrec de Manuel Cruz, catedràtic de filosofia contemporània de la Universitat de Barcelona i president de la Comissió de Comunitats Autònomes en el Senat. Allò que ens defineix com a éssers humans és el llenguatge. El llenguatge és un artefacte de gran poder que tant pot servir per generar el més gran dels danys com per a provocar la més intensa felicitat. És per aquest motiu que el poder sempre ha intentat controlar-lo.

A càrrec de Raül Garrigasait, escriptor i president de La Casa dels Clàssics. Els clàssics grecs i llatins sovint han anat vinculats a la política i a la voluntat de refermar o alterar les relacions de poder. A Catalunya, ho exemplifica la Fundació Bernat Metge, creada per Francesc Cambó, dirigida per Joan Estelrich i elevada per Carles Riba. Durant la dictadura de Primo de Rivera, la República, la guerra i la postguerra, els clàssics traduïts es van trobar al centre de tots els conflictes. La revisió d’aquesta època ens permetrà reflexionar amb més profunditat sobre la rellevància que tenen els clàssics avui.

En una societat on el coneixement disponible és inabastable i la ignorància creix dia a dia, l'aprenentatge es posa en el centre. Som allò que aprenem i conviure és aprendre els uns dels altres i els uns amb els altres. Vivim en una societat d'aprenents. El projecte del capitalisme cognitiu posa els aprenents en una situació de competitivitat que no només valora els seus resultats sinó també l'ampliació constant de les seves capacitats. Qui perd el seu potencial, esdevé un residu. Enfront d'aquesta amenaça constant, com imaginar una aliança dels aprenents? Això implica poder-nos preguntar: com voler ser educats.

L'ésser humà és estructuralment un lector. Ara bé, la lectura no s'ha d'entendre com una activitat o una pràctica que fem en determinats moments de la vida, sinó com una estructura antropològica fonamental. Naixem en un món, heretem una gramàtica, un conjunt de signes, de símbols i de gestos que s'inscriuen als nostres cossos. I en tota gramàtica hi habita una biblioteca. Estem fets de relats que ens han llegit i també que hem llegit, a vegades sense saber-ho. En el moment actual, la crisi de l'educació -de la que fa molts anys parlava la pensadora Hannah Arendt- té a veure amb la crisi de la lectura, i és una crisi que afecta a l'estudi i al pensament. El triomf de la lògica de l'«educació per competències» ha provocat resultats nefastos: ja ningú llegeix, tothom busca informació, ja ningú estudia, tothom fa recerca, ja ningú pensa, tothom és competent...

Des de la triple perspectiva d'un professor, formador i investigador compromès, la conferència oferirà una anàlisi dels sistemes educatius en les seves tensions i les seves orientacions destinats a formar contínuament el ciutadà del segle XXI. A partir d'experiències a França, Suíssa, Bèlgica, Quebec i el Marroc, el tema aportarà llum sobre les concepcions en joc, sobretot a nivell cultural. També es qüestionarà la qüestió dels vincles entre educació formal, informal i no formal. Quins són els propòsits del paradigma d'habilitats que travessa tots els plans d'estudis de les anomenades societats democràtiques? Amb pedagogs i didàctics en moviment, és possible preveure una educació que prepari (per) al futur i alliberi el subjecte capaç de pensar per si mateix per participar en el debat democràtic? L'ensenyament de la literatura es pot convertir en una educació per a la tolerància, per a les emocions democràtiques mitjançant l'empatia i el compartir. Exemples d'accions educatives donaran llum a l'espai que s'ofereix al lector contemporani, com a tema de cultura per pensar el món, l'altre i, en definitiva, un mateix: es tracta de viure l'experiència de la descentració i l'alteritat, gràcies a la confrontació de valors i visions del món transmesos per les arts i en particular per la ficció. Les rondalles de La Fontaine, que celebra el quart centenari del naixement del fabulista el 2021, és una il·lustració d'aquesta experiència de paideïa.

La investigació de les últimes dècades ens diu que l'escola tradicional havia entès que és el que dóna als alumnes una capacitat per pensar: el vocabulari i els continguts. L'alumne aprèn "matèries" per adquirir coneixements i vocabulari, i amb l'adquirit és capaç de desenvolupar una activitat intel·lectual cada vegada més independent. Pas a pas desenvolupa el seu pensament crític, la seva creativitat i la seva capacitat de comunicació, capacitats molt valorades actualment. Per viure en l'època de la informàtica, l'alumne no necessita menys coneixements que abans sinó més. Mai ha estat tan important com ara no només saber molt sinó a més ser flexible.

No hi ha cap arquitectura neutra: l'espai sempre afecta a la vida. I en la infància aquesta no neutralitat és encara més significativa perquè som més sensibles a l'entorn. Tot i així, l'arquitectura i l'urbanisme de la modernitat han tendit sovint a especialitzar i fragmentar l'experiència en l'espai dels infants: a l'aula s'hi aprèn, al pati s'hi juga i la natura la trobem als parcs. Però ni la vida ni l'aprenentatge són fragmentats. Cal reprendre diàlegs entre l'arquitectura, la pedagogia i la infància que ens permetin dissenyar espais, barris i ciutats en els que siguin possibles tot tipus d'aprenentatges en totes les escales.

Igual que es parla de "respiració assistida" caldria definir l'educació com una forma d'"autonomia assistida". respirem sols l'aire comú. És el que anomenem "pensament" per referir-nos a aquesta facultat que ens permet a les cruïlles històriques, quan el fatalisme ens model, no sumar-nos a les respostes socials automàtiques sinó autogestionar el patrimoni comú de la humanitat en favor de la humanitat mateixa. El "pensament" pressuposa, per descomptat, una escola laica i pública, però també la lluita contra la "proletarització de l'oci" que ens imposen el consum i la tecnologia.